Continuem amb la psicologia humanista, però aquest cop aprofundirem la posició de Carl Rogers i les seves aptituds rogerianes. Primerament, però, farem una mica d’introducció sobre el concepte d’empatia, ja que bàsicament és del que se’ns parla en el vídeo vist a classe.
EMPATIA
L'empatia és la capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments. Sembla ser un mecanisme adaptatiu (donat que afavoreix l'altruisme i la comunicació). Si bé és una qualitat innata (totes les persones són capaces d'identificar les emocions alienes i comparar-les amb les pròpies i tothom posseeix aquesta capacitat en un grau concret), pot entrenar-se i augmentar mitjançant l'educació en valors, la meditació o pràctiques com el voluntariat, entre altres. Un excés d'empatia o el no distanciament del patiments dels altres pot provocar una depressió, freqüent en professions assistencials (com els assistents o les infermeres) i en la docència.
Es diferencia de la simpatia o compassió perquè el subjecte pateix l'emoció dels altres, no sols la identifica i hi reacciona. Alguns corrents esotèrics l'anomenen telepatia dels sentiments.
*A continuació adjunto un link sobre una noticia del “público.es”. Aquí podem veure l’empatia com un fet importantíssim en les nostres vides i com a partir d’aquesta podem millorar molts aspectes.
Va ser un psicòleg clínic estatunidenc, un dels teòrics més rellevants de la teràpia no directiva, també coneguda com a Teràpia centrada en el client, que va renombrar com a Teràpia centrada en la persona. Aquesta interessant teoria és coneguda per les seves sigles en anglès PCA “Person-Centered Approach”. Al seu entendre, el paper del psicòleg ha de ser passiu, permissiu i d'acceptació. Proposà una educació humanística basada en l'experiència vital de l'alumne, l'objectiu de la qual és l'aprenentatge significatiu o experiència.
La teràpia rogeriana contrasta amb les perspectives psicològiques freudianas i les socials d'Alfred Adler i d'Albert Bandura, per l'ús preferent de l'empatia per aconseguir el procés de comunicació entre el client i el terapeuta o, per extensió, entre un ésser humà i un altre.
Si el psicoterapetuta pot crear un ambient adequat necessàriament sempre es produirà un creixement. No és només en l’àmbit clínic, sinó que també té influència en l’educació. Els grups de creixement personal són fruit de l’aplicació dels postulats de Rogers, de la salut en situacions grupals.
Rogers afirmava que qualsevol persona, si és capaç de viure amb 3 aptituds bàsiques, té prou per viure:
- Acceptació incondicional: consisteix en acceptar com a persona al client, independentment del que porti per fer-li la teràpia. Per exemple, es pot acceptar fins i tot que un assassí sigui una persona, encara que no s’estigui d’acord amb el que fa.
- Comprensió empàtica: intentar entendre l’altra des del seu punt de vista. No significa veure com a propis els sentiments de l’altre, sinó viure uns sentiments que no son propis però que els podem viure perquè entenem a l’altra. Per exemple, quan algú et parla de tristesa, tu connectes amb les teves experiències de tristesa i el pots arribar a entendre, independentment de que les tristeses siguin per coses diferents.
D’aquesta manera es viuen els sentiments de l’altra persona, però sabent que no són teus i s’intenta que ell capti que l’estàs entenent.
- Autenticitat (congruència/ coherència): Actitud de sentir, pensar i actuar sense contradiccions, transmetent autenticitat i coherència.
Si la persona ens transmet allò que pensa, sent i fa en la mateixa direcció, obtindrem els tres ingredients bàsics per crear les condicions idònies per la persona.
Fer-se més en aquestes aptituds és fer-se més professional. Quan ho analitzes t’adones que darrera de tot això hi ha un gran treball. Si aquestes condicions no es donen, haurem patit situacions de disgust, però si es donen es viuen situacions agradables.
Documental “Pensant en els altres”
A la darrera classe de Fonaments de Psicologia, vam veure un documental titulat “Pensant en els altres”, del programa 60 minuts de TV3. Aquest, és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.
Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.
El reportatge segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. És un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.
Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.
El reportatge segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. És un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.
Relacionant el vídeo amb els continguts explicats a classe, podem veure un clar lligam amb les tres aptituds de Rogers:
La primera aptitud tracta sobre l’acceptació incondicional, cosa que podem veure amb la gran acceptació que tenen entre ells. Veiem com tots formen part d’un grup d’amics on cadascú és com és i tots s’avenen amb tots, uns més que d’altres, però poden gaudir d’un gran companyerisme. S’ha de dir, que com a nens que són, hi ha moments de riure’s de l’altre i fer la broma, però per això està el professor i intenta que no hi hagi mal ambient a la classe.
Com a segona aptitud trobem la comprensió empàtica i crec que la més vista o destacada en el documental. Un clar exemple és el del nen que es comporta malament a classe i el professor el castiga sense provar el projecte del rai que han fet entre tots amb esforç i dedicació. Observem una clara actitud d’estimació dels companys cap al nen, ja que tracten de convèncer a Toshiro per que l’aixequi el càstig. Saben que el que ha fet el seu company no està bé, però el projecte l’han fet entre tots i és injust que el castigui sense provar-lo. Finalment, i després d’uns bons arguments, aconsegueixen que el mestre el perdoni i a més que aquest es quedi sorprès i bocabadat amb el comportament dels seus alumnes.
Semblava increïble que tal raonament sortís d’un nen de déu anys i encara menys, que tingués tota la raó del món. No es poden barrejar conceptes, és a dir, no es pot castigar a algú sense fer una cosa que han fet entre tots perquè no només castigues al nen, sinó que també castigues als altres.
Per acabar de mostrar les tres aptituds rogerianes, em queda la d’autenticitat. Aquesta es pot veure a partir que són capaços de comunicar-se correctament, de transmetre els seus sentiments amb autenticitat i sense màscares ni falsedats.
REFLEXIÓ
És un reportatge que el recomano a tothom. Després de veure’l vaig estar uns quinze minuts sense dir ni una sola paraula de tant impactada i sorpresa que hem vaig quedar. No pas perquè fos un documental dur de veure sinó perquè mostra una altra metodologia de portar dins l'aula, una metodologia totalment humanista que es basa en la felicitat, en la capacitat de ser empàtics i solidaris, d'expressar i exterioritzar els sentiments als teus companys, de parlar de temes tabú, com per exemple la mort, amb tota normalitat i compartir la pèrdua d'un ésser estimat amb els altres. La clau d'aquesta aula no és res més que APRENDRE A SER FELIÇ.
Personalment, penso que s’haurien de fer classes d’aquest tipus a totes les escoles. Moltes vegades, només ens remarquen el fet de saber o no saber un temari, de saber escriure, llegir...Evidentment tot això és molt important, però també ho és el fet de ser feliç, de saber conviure en una societat i de poder entendre’ns entre nosaltres.
Una de les activitats que el professor Toshiro els fa fer és escriure cartes sobre algun fet que t’hagi passat i que no et vegis en cor de parlar-ne o de fer-ne referència, d’algun fet dolorós o simplement d’una emoció. Moltes vegades no som capaços d’expressar el que sentim i ens ho anem guardant a dins, sense ser conscients de que això ens farà mal dia a dia. És per això, que si ho escrivim en un paper, potser ens serà més fàcil expressar-ho.
Tot això no ens ve de nou, ni és un descobriment genuí, simplement es tracta de portar-lo a la pràctica i de veure que realment funciona i que a partir d’aquí un se sent molt més bé amb ell mateix i fins i tot amb els altres, creant vincles i formant grans amics.
Voldria remarcar una frase que em va agradar molt i que va dir el mestre, Toshiro Kanamori, d'aquella classe: " Deixa que la gent visqui en el teu cor ".
Podríem resumir tota la meva reflexió en aquesta frase, ja que penso que ens em de deixar ajudar pels altres i que sols no arribem en lloc. Estem fets per viure acompanyats, amb gent que ens pugui entendre i que estigui al nostre costat a les bones i a les dolentes. Individualment podem fer moltes coses, però quan es tracta de sentiments no hi ha res millor que un altre que t’entengui i et pugui donar la seva opinió.
Crec que has fet molt bona feina, Tamara!
ResponderEliminarI resulta un valor afegit l'enllaç a l'article que adjuntes!