PRÀCTICA 5: Freud, pasión secreta

Freud, pasión secreta, dirigida per John Huston, es centra en els cinc anys de la vida de Sigmund Freud (1885 – 1890), quan la medicina tradicional es negava a tractar de cara la histèria i el creador de la psicoanàlisi començava a endinsar-se en els laberints metodològics de la hipnosi.

La pel·lícula comença mostrant-nos un Freud seguidor de Meynert, el qual és un metge molt tradicional i científic i només creu que la psicologia pot estudiar allò observable, per tant nega el fet d’haver paràlisis histèriques, creient que són els pacients els que ho fan veure. Freud no hi està d’acord i decideix marxar a França amb Charcot el qual creu en les paràlisis histèriques i mostra com es poden curar mitjançant la hipnosi.  Llavors Freud recolzat per Breuer utilitza el mètode catàrtic, per tractar els seus pacients.

Mitjançant aquest mètode es feia recordar allò que havia estat bloquejat o reprimit en l’inconscient, per tal de que arribes al conscient i així desaparegués la paràlisi.

Al llarg del film, apareixen diversos casos de paràlisis, a més de mostrar-nos algun tipus de mecanisme de defensa, el complexe d’Edip, els somnis... La pel·lícula continua i finalment es resolt el propi trastorn de Freud. Aquest, torna a Viena i exposa els seus avanços mèdics, generant un gran escàndol i un fracàs social, però un triomf íntim i personal.

Tot seguit i com es demanava en aquesta pràcta, aprofondiré en el tema de la histèria, ja que crec que és el tema principal de la pel·lícula o si més no, el que m’ha cridat més l’atenció.

Mecanisme Psíquic dels Fenòmens histèrics

(Freud i Breuer 1893)

Freud es va preguntar pels símptomes histèrics, per quin era el seu gènesi, les causes ... Va arribar a la conclusió que l'origen està en l'àmbit de la vida psíquica i no en l'orgànic. El símptoma histèric té a veure amb vivències que el pacient li resulten desagradables comentar i que en realitat no recorda. El pacient no sap quina és la causa del símptoma o malaltia, no veu el nexe causal entre el fenomen ocasionats i el fenomen patològic.

Perquè pugui recordar, cal la hipnosi. Aquest és un estat on es desperten els records i s'evidencia el nexe causal.

Freud fa referència a Charcot pel que fa a l'assumpte de les paràlisis histèriques traumàtiques i es pregunta pel trauma. El trauma és d'ordre greu, connexió amb representació del perill mortal, amenaça per al subjecte, però no cessa l'activitat psíquica i té relació amb una part del cos. Amb aquest trauma es produeix el fenomen de la paràlisi.

Connexió del trauma amb la paràlisi

Per això Freud s'aplica la hipòtesi de Charcot, utilitzant la hipnosi: "La via de la hipnosi per suggestió produeix paràlisi d'una part del cos". Hi ha una suggestió verbal que produeix un símptoma i d'altra banda hi ha un símptoma, és a dir, la paràlisi és produïda per la hipnosi i pel trauma. La suggestió verbal i el trauma obeeixen a una representació semblant. En el trauma passa també una representació semblant al que passa a propòsit de la suggestió verbal.

Freud s'adona que certs pacients no sabien el perquè de la seva malaltia, hi havia una certa resistència. Sembla que per mitjà de la hipnosi dels pacients recorden l'origen dels símptomes, el record torna i es fa present en aquest moment. Freud estableix una hipòtesi a propòsit dels records: "Després del símptoma havia una vivència tenyida d'afecte, la qual pretenia entendre el símptoma"

Es fa una analogia entre paràlisi comuns i paràlisi traumàtiques. A les comunes hi ha una sèrie de successos plens d'afecte que provoquen el símptoma, mentre que en les traumàtiques és un gran esdeveniment que provoca el trauma o el símptoma. El comú d'ambdues paràlisi és el terror d'afecte, que fa que s'instal el trauma en el psíquic.

Charcot diu que hi ha un gran trauma o succés que provoca paràlisi i Freud diu que ambdues paràlisi obeeixen a un trauma psíquic. En les dues és present el perill i l'amenaça de mort, la diferència és que en les paràlisi traumàtiques hi ha un sol succés fort i en les comunes hi ha diversos successos. La diferència està en la causa del símptoma no en el símptoma mateix.

Nexe entre trauma psíquic i símptoma

De vegades aquest nexe es dóna per mitjà d'una referència simbòlica, el llenguatge pot ser un pont, és a dir, una paraula serveix com a pont entre trauma i símptoma, per exemple la paraula braç, l'efecte és provocar una paràlisi. La representació queda aïllada però carregada d'afecte que cau en el cos.

En la recerca del nexe i l'origen del símptoma hi ha efectes de tipus terapèutic, cosa que té a veure amb el recordar i parlar. El pacient recordava i parlava el recordat, totes dues coses tenien efecte terapèutic. Freud s'adona que els records estaven carregats d'afecte (energia), càrrega afectiva.

Es pregunta per què els records segueixen aquí amb aquest afecte i per què no s'obliden amb el temps o desapareixen. Els records no es recorden, només tornen al present per la hipnosi, no estan accessibles però segueixen aquí, un cop alliberat l'afecte (energia) el símptoma desapareix.

La hipnosi

La hipnosi és un estat mental i físic en què “canviem” la manera de funcionar de la consciència. Normalment estem més o menys atents, però captant el que passa al nostre voltant. Si aprenem a reduir l’atenció difusa (la que es dirigeix a l’entorn, l’ambient), alhora que augmentem l’atenció interna, la qual es dirigeix al nostre propi pensament, arribarem a aconseguir un estat de “superconcentració”, dirigida exactament a aquells continguts que ens interessin.

Aquest tipus d’estat ha estat anomenat de moltes maneres al llarg de la història: estat de trànsit, experiència mística, meditació transcendental, recolliment, estat hipnòtic...

L’important és que es tracta d’un estat fàcil d’aconseguir per a la majoria de la gent. És probable que gairebé tothom pugui arribar a un major o menor grau d’aquest canvi de consciència per poc que s’apliqui. Si un altre ens ensenya a arribar a aquest estat de consciència parlarem d’hipnosi.  Quan ho aprenem a fer nosaltres mateixos, estarem elaborant una autohipnosi.

REFLEXIÓ

Considero que “Freud, la pasión secreta” és una pel·lícula molt interessant i vàlida per entendre tot el tema de la histèria i la complexitat que comporta. Anteriorment, vaig estudiar la histèria i la tècnica de la hipnosi, però em va resultar difícil comprendre-ho. Ara, a través d’aquest film, puc arribar a tenir una idea de què és el que Freud ens volia fer entendre amb el seu concepte d’histèria. És per això que considero una eina molt útil el poder gaudir de tot el que s’explica a classe a través d’un vídeo.

No em va resultar difícil escollir un tema sobre el qual pogués fer un petit comentari, ja que aquest em va cridar molt l’atenció des que vam estudiar Freud. El fet de poder “curar”o fer desaparèixer uns símptomes a través de la paraula ho trobo fascinant, encara que només sigui per un temps.

A partir de veure aquest tipus de pel·lícules, amb les que vertaderament pots treure molt de suc, és quan un mateix reflexiona i comença a veure més enllà del propi argument.  Amb això em vull acostar al tema de la hipnosi. Em resulta molt estrany i encara increïble el fet de poder interferir en el fons d’una persona, és a dir, el que es pot arribar a saber amb tan sols mirar fixament un llumí que es mou durant un temps. I encara trobo més fantàstic, que un no s’enrecordi de res un cop ha passat el temps d’hipnotització.  És per això que el trobo un tema molt qüestionable i a la vegada molt interessant.

Es diu que moltes vegades es descobreixen coses que ni un mateix coneixia i és per això que m’agradaria poder investigar i conèixer més sobre aquesta tècnica. Com bé diu una frase: “si no lo veo no lo creo”, jo en sóc partidària i per això em costa entendre moltes de les coses que Freud ens aporta.