PRÀCTICA 4: Mecanismes de defensa

    Aquesta pràctica tracta sobre els mecanismes de defensa, però prèviament farem un petit resum sobre la teoria de la psicoanàlisi de Freud.

La psicoanàlisi és la revelació inconscient de relacions, d'una manera sistemàtica amb un procés sociable. El tema fonamental del psicoanàlisi són els patrons inconscients de la vida revelats amb les associacions lliures dels pacients. La meta de l'analista és ajudar a eliminar al pacient les barreres inconscients de la ment i de la resistència, és a dir, més enllà dels patrons del conscient que inhibeixen la llibertat. Sigmund Freud, un doctor interessat a trobar un tractament eficaç per als pacients amb neurosi o histèria, es considerat avui en dia com el "pare" de la psicoanàlisi.

Com resultat de parlar amb aquests pacients Freud va creure que els seus problemes provenien de ser culturalment inacceptables, per tant eren reprimits inconscientment, així com els desitjos i les fantasies de la naturalesa sexual.

La psicoanàlisi de Freud ha evolucionat de moltes maneres. El mètode bàsic de psicoanàlisi és l'anàlisi de la transferència i de la resistència de associació lliure, on el psicoanalista ordena al pacient, en una postura relaxada, parlar les primeres coses que li venen a la ment. Es tracta de fer sortir l'inconscient, les esperances, els desitjos, les fantasies i en definitiva tot allò que pugui donar pistes sobre l'origen de la patologia.

L'analista escolta simplement, fent comentaris només quan, en la seva opinió profesional, troba una oportunitat per a la penetració en la ment del pacient.

    Sigmund Freud (Freiberg, Moràvia, 6 de maig de 1856 - Londres, Regne Unit, 23 de setembre de 1939)

Va ser un neuròleg austríac que va començar a interessar-se en la hipnosi i en com podia utilitzar-se per a ajudar als malalts mentals. Més tard abandonà la hipnosi en favor de l'«associació lliure» i l'anàlisi dels somnis per desenvolupar el que actualment es coneix com «la cura de la parla». Aquests elements esdevingueren el punt de partida de la psicoanàlisi. Freud es va interessar especialment en el que llavors s'anomenava histèria (que actualment es podria anomenar trastorn de conversió segons el DSM-IV) i en la neurosi (actualment reclassificada en diferents denominacions, segons la nosologia psicoanalítica: afeccions psicosomàtiques, neurosi i psicosi).

Les teories de Freud i el tractament que donava als seus pacients van causar un gran daltabaix a la Viena del segle XIX i el debat avui en dia encara continua. Les seves idees sovint són discutides i criticades com treballs de literatura i de cultura general, a més del continu debat sobre si és ciència i tractaments mèdics.

Una de les contribucions més significatives que Freud ha aportat al pensament ha estat el tema de l’inconscient. El pensament que predominava al segle XIX era el positivisme, que deia que les persones podien acumular els coneixements sobre si mateixos i del món exterior, i tenir el seu control mitjançant la raó. Sigmund Freud va desmentir això, ja que deia que no som totalment conscients de tots els nostres pensaments i, sovint actuem per motius que no tenen res a veure amb el que pensem. Amb l’innovador concepte d’inconscient va proposar que la ment en dividia en diferents nivells:

• Conscient: capa que ocupa 1/7 part del total de la ment. Podem accedir a la informació quan estem desperts.
• Preconscient: nivell que separa el conscient de l’inconscient. Es tracta dels records dels somnis, dels lapsus... La informació que sorgeix d’aquesta capa ens dona pistes sobre el que hi ha al nostre inconscient.
• Inconscient: capa que representa 6/7 parts de la ment. Pensaments amagats com desitjos, pors, records traumàtics... No hi podem accedir.

 Mecanismes de defensa

Els mecanismes de defensa són uns mètodes o tècniques amb les quals el subjecte aconsegueix vèncer, evitar, circumdar, escapar, ignorar o sentir angoixes, frustracions i amenaces per mitjà del retir dels estímuls cognitius que les produirien. Aquests mecanismes no es limiten a les persones amb alguna d’eficiència psíquica, si no que els establim totes les persones.

Els mètodes més usats inclouen els següents:

• Sublimació: l'impuls és canalitzat a una nova i més acceptable sortida. Es diu que una pulsió se sublima en la mesura en què és derivada a una nova fi, no sexual, i apunta cap a objectes socialment valorats, principalment l'activitat artística i la investigació intel·lectual. Exemple: el desig d'un nen d'exhibir-se pot sublimar-se en una carrera vocacional pel teatre.

• Dissociació: es refereix al mecanisme mitjançant el qual l'inconscient ens fa oblidar enèrgicament esdeveniments o pensaments que serien dolorosos si se'ls permetés accedir al nostre pensament (conscient). Exemple: oblidar-nos de l'aniversari d'antigues parelles, dates, etc.

• Projecció: és el mecanisme pel qual sentiments o idees doloroses són projectades cap a altres persones o coses properes però que l'individu sent alienes i que no tenen res a veure amb ell.

• Negació: es denomina així al fenomen mitjançant el qual l'individu tracta factors obvis de la realitat com si no existissin. Exemple: fumar provoca càncer però la persona ho nega i fins i tot estima que és favorable per a la salut en ser plaent.

• Introjecció (l'oposat a projecció): és la incorporació subjectiva per part d'una persona de trets que són característics d'una altra. Exemple: una persona deprimida potser incorpora les actituds i les simpaties d'una altra persona i així, si aquesta altra persona té antipatia feia algú determinat, el deprimit sentirà també antipatia cap a aquesta persona determinada.

• Regressió: és la tornada a un funcionament mental de nivell anterior ("més infantil"). Exemple: els nens poden retreure's a un nivell més infantil quan neixen els seus germans i mostrar un comportament immadur com xuclar-se el polze o mullar el llit.

• Formació reactiva o reacció formada: serveix per prevenir que un pensament dolorós o controvertit emergeixi. El pensament és substituït immediatament per un agradable. Exemple: una persona que no pot reconèixer davant si mateix, que una altra persona li produeix antipatia, mai li mostra senyals d'hostilitat i sempre li mostra un cara amable.

• Aïllament: és la separació del record i els sentiments (afecte, odi). Exemple: un gran amor és assassinat en un incident. La seva parella narra els detalls amb una falta completa d'emoció.

• Desplaçament: és la condició en la qual no solament el sentiment connectat a una persona o fet en particular és separat, sinó que a més aquest sentiment s'uneix a una altra persona o fet. Exemple: l'obrer de la fàbrica té problemes amb el seu supervisor però no pot esplaiar-los en el temps. Llavors, en tornar a casa i sense raó aparent, discuteix amb la seva dona.

• Racionalització: és la substitució d'una raó inacceptable però real, per una altra acceptable. Exemple: un estudiant no afronta que no desitja estudiar per a l'examen. Així decideix que un ha de relaxar-se per als exàmens, la qual cosa justifica que es vagi al cinema a veure una pel·lícula quan hauria d'estar estudiant.

En el vídeo que penjo a continuació podem trobar més exemples:

·         http://www.youtube.com/watch?v=buRQSKsNe7E

Quan les tècniques d'ajust del comportament no basten per equilibrar la realitat, el resultat pot arribar al següent:

-    Estrès i respostes neuròtiques com a ansietat o depressió, acompanyades freqüentment per disfuncions biològiques, com les de l'apetit o el somni o fisiològiques, com les anomenades malalties psicosomàtiques. Per exemple, úlceres gàstriques o dolors nerviosos.

  PRÀCTICA:

Consisteix en canalitzar els 7 pecats capitals cap a una postura positiva i una altra de negativa.

IRA: t'enfades amb el xicot.

- sortida constructiva: per no discutir, agafo el bolso i marxo de compres o m'en vaig a fer exercici.

- sortida destructiva: l

’escridasses i a més a més, el fas fora de casa

LUXÚRIA:M’atrau el germà del meu xicot.

- Sortida constructiva: per no fer mal a ningú i no tenir enrenous, em desfogo amb un paper i un boli, començo a escriure tot el que sento però em retenc, no faig res.
- Sortida destructiva: no em retenc els impulsos, ho faig amb ell i no li dic res a ningú.

GULA:Tinc molta gana, i a sobre de menjar no gaire saludable. 

- Sortida constructiva: em reservo les ganes de menjar una pitzza i en comptes de menjar-  me això menjo una amanida.

- Sortida destructiva: menjo moltíssim, m’atipo, però després com que em sento malament bomito.


PERESA:Tinc molta feina a fer (deures, treballs...)

- Sortida constructiva: faig feina però desconnecto unes hores per tal de descansar i estar més concentrada.
- Sortida destructiva: em passo el dia mirant la televisió en comptes de fer res.

SUPÈRBIA:Acabo de fer l’examen pràctic de cotxe juntament amb dues amigues més i resulta que només he aprovat jo.

- Sortida constructiva: En comptes de saltar d’alegria i cridar com una boja, per respecte a les meves amigues, m’espero a arribar a casa i a celebrar-ho sense que elles estiguin present
- Sortida destructiva: Em poso a cridar i a saltar d’alegria refregant-li a les altres el meu aprovat.


ENVEJA:Tinc enveja del meu germà perquè s’ha comprat el cotxe que a mi m’agradava.

- Sortida constructiva: Treballo i guanyo diners per tal de fer fora l’enveja i comprar-me jo també un cotxe. - Sortida destructiva: M’enfado amb ell i li ratllo el cotxe.


AVARÍCIA:Et toca la loteria.

- Sortida constructiva: gastar-te aquests diners per cuidar els teus fills i a al teva familia, perquè no els falti de res.
- Sortida destructiva: malgastar-te’ls tots comprant roba, maquillatge i altres capricis propis.

  

     REFLEXIÓ:

Com ja he dit al principi, aquests mecanismes no es limiten a les persones amb alguna d’eficiència psíquica, si no que els establim totes les persones. És evident que tothom a tingut, per exemple, problemes de desplaçament, és a dir, moltes vegades tendim a canalitzar la nostra ràbia o el nostre enfuriment cap a la persona no apropiada i sovint amb la que tens més relació. També solem fer formacions reactives, sovint em de treballar amb algú que sincerament no et cau bé, però per tal de no crear un mal ambient procures posar bona cara, sense mostrar-te hostil.  Així podríem analitzar cadascun dels mecanismes, veient que és un fet comú dins de la nostra societat i del dia a dia.

Personalment, em va cridar molt l’atenció tractar sobre aquest tema, ja que em vaig sentir molt identificada pel fet de fer servir alguns d’aquests mecanismes. Suposo que no només jo em vaig donar conte de l’ús d’aquests mecanismes, ja sigui d’un parell o de gairebé tots, per tal de trobar solucions a aquets pecats i així poder graduar els nostres sentiments, viure d’una manera equilibrada i deixar de patir i de sentir-nos angoixats. 

Fent la pràctica ens va resultar una mica difícil canalitzar cadascuns dels 7 pecats capitals en postures positives i negatives, ja que per part meva, per exemple, ho canalitzo tot força negativament i em costa veure més enllà d’allò dolent.

Aquesta pràctica la he realitzat amb la Sara Ricart i la Mireia Serramitja.