PRÀCTICA 9: diagrama sistèmic

Abans de fer la novena pràctica, cal recordar el concepte en qüestió que vam treballar a la darrera classe: l’enfocament sistèmic.

Aquest, defineix la conducta humana com el resultat de les mútues influències entre les persones que es relacionen. No considera que la persona tingui el problema sinó que els problemes es troben entre les persones. Per tant, l’enfocament sistèmica descentralitza la patologia: la persona que té símptomes és l’indicador de que un sistema no funciona. Aquest model també explica que no es pot arribar a determinar la causa dels comportaments, dels trastorns. No cal conèixer les causes d’un determinat comportament per poder intervenir en aquell sistema.

La teràpia familiar estructural, plantejada per Slavador Minuchin

Salvador Minuchin va néixer en 1921 a Argentina. Es va rebre de metge a la Universitat de Còrdova. Des de començaments dels anys 50 es va radicar als Estats Units i allí va començar a exercir com a psiquiatre treballant amb famílies pobres, en barris marginals i difícils.

En els 60 i 70 com a partícip inicial del desenvolupament de la teràpia familiar, es va convertir en un model amb el qual els terapeutes comparaven el seu treball. Molts grups de terapeutes nord-americans i de la resta del món, quan s'han perdut o es perden davant una família, s'han preguntat i es pregunten Què és el que Minuchin hagués fet?

El seu model, que va cridar “estructural”, veu a la família com un sistema que tendeix a mantenir-se estable davant les condicions i influències internes i externes, la qual cosa, de vegades, afavoreix certa disfuncionalitat en tant tendeix a perpetuar un sofriment a la família o a part d'ella. El retorn a la funcionalitat requereix atenir-se a certs principis:

•  Establiment de jerarquies
• Poder: possibilitat d prendre decisions. Poder = responsabilitat. Aquest poder te’l donen, te l’assignen.
• Autoritat.
• límits clars en rols i funcions, és a dir, establir fronteres. En una parella per exemple es pot posar pel mig la sogra i això no es pot permetre, ja que és una relació de dos i no s’ha d’interposar ningú més.

Existeixen tres tipus de fronteres:

1.       rígides (________________): no hi ha comunicació i això dificulta el benestar.

2.       flexibles (-----------------------): la decisió continua estant en mans de qui ha d’estar, però hi ha la possibilitat de modificacions, és a dir, de felxió.

3.       laxes  (...............................): a qui li toca decidir no ho fa, i decideix qui no ho hauria de fer.

P. Watzlawick

Va ser un dels principals autors de la Teoria de la comunicació humana i del Constructivisme radical, i una important referència en el camp de la Teràpia familiar, Teràpia sistèmica i, en general, de la Psicoteràpia.

Aquest, va dissenyar gràfics que permetien veure com funcionava la família o un sistema. Podem diferenciar dos tipus:

GENOGRAMA: gràfic que permet plasmar i representar l’estructura d’una organització. Podem dir que aquest gràfic és més senzill i consta de pocs elements gràfics.

DIAGRAMA SISTÈMIC:mitjà gràfic que permet plasmar i representar el funcionament d’una organització.

PRÀCTICA:

En aquesta pràctica havíem de fer en grups de dues persones un exemple de genograma i un altre de diagrama sistèmic.

Genograma: 

Diagrama sistèmic:

REFLEXIÓ

Respecte la realització de la pràctica, haig de dir que m’ha agradat dur-la a terme, ja que és un exercici divertit i entretingut. M’ho he passat molt be inventant-me dues historietes per tal de deixar-les plasmades en tan sols un gràfic. Crec que és un mètode molt útil per analitzar o si més no recordar tots els lligams i les relacions que hi ha dins d’un sistema amb el qual estem treballant, ja que amb tan sols quatre línies ho tens tot ben plasmat.  

En la pràctica anterior vam parlar de l’enfocament sistèmic, on jo personalment no estava gaire a favor amb el fet de que en una relació que va malament no s’hagin de buscar les causes. Bé, però ara m’agradaria parlar no tant de la teoria, sinó de la pràctica. Crec que tant el genograma com el diagrama són un material útil per esbrinar els principals conflictes físics d’un sistema i que gràcies a ells podrem començar a fer la nostra feina com a psicòlegs. És important tenir ben localitzat el voltant de cadascú, ja que sempre estem en contacte amb altra gent, vivim en grup i ho fem tot conjuntament.

És evident que cadascú té la seva pròpia història i els seu conjunt de família i amics, i és per això que ens influirà tant en la nostra vida. Per exemple, un nen que neixi dins un context on els pares estiguin separats, i només vegi a un dels dos i que a sobre no estigui ben atès serà molt diferent del que neixi dins d’una família ben estructurada. El primer nen, serà més propens a patir algun tipus de problema dins del vincle afectiu que no pas el segon.

Finalment, m’agradaria comentar un exemple que ens va dir el professor sobre un nen que es fa pipi al llit i és curat a partir de la teràpia amb els pares i no amb el nen directament. Això és un clar cas d’un sistema desorganitzat, d’una família mal estructurada o si més no mal planificada. Si el nen es fa pipí al llit la causa l’hem de buscar en el seu entorn i en aquest cas està en els pares. Potser si aquests tenen més contacte amb el fill, si li presten una mica més d’atenció i no estan tant per la feina fora de casa, el nen deixaria de fer-se pipí, ja que tan sols es tractava de cridar l’atenció.

Aquesta pràctica la he realitzat amb l’Anna Maria Casadellà.

PRÀCTICA 8: CAUSALITAT CIRCULAR

Primer de tot cal fer una mirada al plantejament sistèmic i les seves relacions:

El plantejament sistèmic és una mirada cap a l’esser humà i el seu comportament té a veure amb els altres. No es centra en dinàmiques internes, pensaments, mecanismes de defensa... sinó en les relacions entre persones, en la forma de comunicar-se d’aquestes.

Un sistema és un conjunt de relacions que es donen entre un grup d’elements (va més enllà de l’individu). És aquí trobem la teoria general de sistemes, en la qual tots els elements estan relacionats entre si. Qualsevol canvi d’un afecta a tota la resta. Per exemple, si ens fixem en els engranatges del rellotge, qualsevol peça que toquéssim afectaria a totes les altres i per tant, ja no funcionaria (un element té repercussions sobre tota la resta)

En el plantejament sistèmic les persones no tenen el problema, el problema és el tipus de relació que s’estableix entre les persones, les relacions no funcionals. Si posem el cas d’una parella, el problema no el té un o l’altre, sinó la relació que porten a terme.

Dintre d’un sistema pot haver-hi algú que presenti la disfuncionalitat d’aquest sistema (anorèxia, depressió…) però això és un indicador que ens informa a l’entorn de que aquell sistema no és saludable. Per aquesta raó els autors sistèmics no intervenen sobre el pacient identificat. Poden atendre un nen tractant els pares, a un avi tractant els fills…

Trobem dos avantatges en aquest enfocament, el fet de deixar de fer malaltissa la persona que té el símptoma i que no sigui necessari que el pacient identificat sigui tractat directament.

La psicologia s’ocupa dels petits sistemes,  en ell tot esta connectat. Per exemple, un canvi d’horari laboral d’un pare pot afectar el funcionament de la família o tan sols una malaltia puntual del fill, modificarà tot l’entorn.

A més, hi ha sistemes solubles i insolubles. L’èxit ve en funció de la qualitat de les relacions que s’estableixen. Cal dir, per exemple, que el millor no és que una família visqui junta on el pare i la mare visquin en el mateix sostre, sinó que si per qualsevol motiu aquests dos no tenen una bona qualitat de relació, el millor pels fills i per un bon ambient  és que es separin.

Un concepte important és la iatrogènia. En medicina són els efectes secundaris negatius de la intervenció terapèutica, ja que hi ha intervencions que per arreglar una cosa n’espatllen una altra. El mateix pot passar en psicologia.

Els psicòlegs entrem a formar part d’un sistema per ajudar a que sigui més saludable, però a vegades creem més problemes. El psicòlegs podem crear dependències, en comptes de crear benestar. Per aquesta raó hem de tenir indicadors que ens permetin avaluar el que estem fent.

Hi ha autors que no es permeten mai fer més de 10 sessions, si no és així, hi ha possibilitats de perjudicar.

Un element revolucionari en relació amb els plantejaments que hem vist és el de CAUSALITAT:

Per entendre aquesta explicarem anteriorment la causalitat lineal, en el qual l’element A és la causa del B que és la conseqüència. És el model de la física.

A --> B

Però als sistèmics no els interessa saber les causes dels principis (no cal saber qui ha trencat el vidre per canviar-lo). Si poguéssim arribat a determinar la causa a darrera hi hauria un cúmul de causes que s’influeixen una a l’altre.  La psicologia, des de sempre, ha donat per bona la idea que s’ha de buscar la causa, però les causes poden haver desaparegut i la persona pot seguir tenint el mateix comportament.  Un exemple seria la triconosi dels porcs, raó per la qual els musulmans no en mengen.

Tot és causa i conseqüència. Hi ha un cercle, però no hi ha un començament ni un final. La qüestió és millorar la relació entre A i 1. Mantenir el cercle virtuós però trancar el cercle viciós.

Les gallines ponen ous i dels ous surten gallines. Què és primer l’ou o la gallina?

Alguns autors d’aquest corrent són: Gregori Bateson i Milton Erickson.

GREGORI BATESON

Gregori Bateson va ser antropòleg, científic social, lingüista, semiòtic i cibernètic  britànic. Alguns dels seus llibres més rellevants son: Pasos hacia una ecologia de la mente(1972), Mentre y Naturaleza (1979), Temor Angeles (1987). En els seus estudi es camp es va adonar del comportament d’alguns grups ètnics que es fruit de la interacció.

En un dels seus primers treballs i amb el que ens centrarem en aquesta darrera pràctica, va començar quan explorava  un poble natiu del riu Sepik a Nova Guinera. Bateson extreu que el comportament de la persona X afecta a al persona Y, i la reacció de la persona Y a X persona, per tant el comportament afectarà el comportament de X persona, que alhora afectarà el de Y. A això Bateson ho va anomenar “cercle viciós”. Més tard va definir dos models de relacions:

• ·      Relació simètrica: Les relacions simètriques son aquelles en què les dues parts son iguals. Per exemple, dos nens que es piquen
• ·  Relació complementaria: els dos elements interactuen de forma diferent, com per exemple, la relació pare-fill.

A més, aquests dos models de relacions, poden der destroctius o constructius.

Finalment, amb aquesta petita introducció de Goergy Bateson i el seu pensament sistèmic, anem a procedir la vuitena pràctica.

PRÀCTICA

Aquesta pràctica consistia en fer quatre seqüències de CAUSALITAT CIRCULAR per a cadascuna de les quatre modalitats de relació anomenades anteriorment:

Relació simètrica constructiva

Relació simètrica destructiva:

Relació complementària constructiva:

Relació complementària destructiva:

REFLEXIÓ:

Primer de tot i referint-me a la realització de la pràctica haig de dir que em va costar molt dur-la a terme, ja que no només es tractava de relacionar situacions  o conflictes, sinó que a més aquests havien d’estar col·locats de tal manera que el problema pogués començar per qualsevol dels punts dins del gràfic.

Tot seguit, la teoria de l’enfocament sistèmic es basa en que el fet d’estar bé o malament en una relació no depèn d’un o de l’altre, ni de buscar  una causa del perquè va malament, sinó que tot depèn de la qualitat de la relació que es dugui a terme. Si posem el cas d’una parella que es baralla, segons aquesta teoria, no farem res en buscar quina ha estat la causa, ja que hi ha una successió de fets circulars on no se sap d’on s’ha començat. Sovint intentem esbrinar qui ha estat el culpable de tal cosa, però només per treure’ns culpabilitats així seguir amb la relació. És per això que personalment no estic gaire d’acord amb aquest pensament. Trobo que en el cas de l’exemple de la parella, si aquests es barallen és per algun motiu, perquè un o altre ha fet alguna cosa que a l’altre no li ha agradat. Una parella és cosa de dos i sincerament crec que l’ambient influeix molt, però els fets de cadascú és allò primordial perquè hi hagi bona relació.

Una situació que em va cridar l’atenció i que l’Ernest Luz va mencionar a classe va estar el tema de la família. És veritat que sovint tenim maneres de pensar molt tradicionals, ja que hi ha coses que des de sempre han estat així i sembla que si no es fa com sempre s’ha fet està mal vist. Amb això vull introduir el fet de que en una família el pare i la mare visquin junts. Si aquests dos tenen una bona relació, perfecte, però si no és així el millor és que es separin. No només serà un bé per a ells, sinó també ho serà pels fills, ja que aquest segurament estaran patint igual o inclús més que els adults. La separació significarà benestar i tranquil·litat per aquella família que per x raons no funcionava.

F

inalment, amb aquest últim punt només vull intentar dir que les persones ens relacionem de manera diferent amb uns i els altres i que moltes vegades ens podem equivocar i dur a terme una relació inapropiada per a un mateix. El millor, per tant, és no només que hi hagi una bona qualitat en la relació sinó que cadascun dels membres posi de la seva part i no faci coses que puguin perjudicar a l’altre. Els humans som molt complexos i una de les majors preocupacions que tenim és el fet de quedar-nos sols.

Aquesta pràctica la he realitzat amb la Anna Maria Casadellà i l’Alba Vázquez

PRÀCTICA 7: Actituds rogerianes

Continuem amb la psicologia humanista, però aquest cop aprofundirem la posició de Carl Rogers i les seves aptituds rogerianes. Primerament, però,  farem una mica d’introducció sobre el concepte d’empatia, ja que bàsicament és del que se’ns parla en el vídeo vist a classe.

EMPATIA

L'empatia és la capacitat d'entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments. Sembla ser un mecanisme adaptatiu (donat que afavoreix l'altruisme i la comunicació). Si bé és una qualitat innata (totes les persones són capaces d'identificar les emocions alienes i comparar-les amb les pròpies i tothom posseeix aquesta capacitat en un grau concret), pot entrenar-se i augmentar mitjançant l'educació en valors, la meditació o pràctiques com el voluntariat, entre altres. Un excés d'empatia o el no distanciament del patiments dels altres pot provocar una depressió, freqüent en professions assistencials (com els assistents o les infermeres) i en la docència.

Es diferencia de la simpatia o compassió perquè el subjecte pateix l'emoció dels altres, no sols la identifica i hi reacciona. Alguns corrents esotèrics l'anomenen telepatia dels sentiments.

*A continuació adjunto un link sobre una noticia del “público.es”. Aquí podem veure l’empatia com un fet importantíssim en les  nostres vides i com a partir d’aquesta podem millorar molts aspectes.

http://www.publico.es/216429/el-dificil-viaje-a-la-mente-de-un-agresor-machista

CARL ROGERS (8 de gener de 1902 - 4 de febrer de 1987)

Va ser un psicòleg clínic estatunidenc, un dels teòrics més rellevants de la teràpia no directiva, també coneguda com a Teràpia centrada en el client, que va renombrar com a Teràpia centrada en la persona. Aquesta interessant teoria és coneguda per les seves sigles en anglès PCA “Person-Centered Approach”. Al seu entendre, el paper del psicòleg  ha de ser passiu, permissiu i d'acceptació. Proposà  una educació  humanística  basada en l'experiència vital de l'alumne, l'objectiu de la qual és l'aprenentatge  significatiu o experiència.

La teràpia rogeriana contrasta amb les perspectives psicològiques freudianas i les socials d'Alfred Adler i d'Albert Bandura, per l'ús preferent de l'empatia per aconseguir el procés de comunicació entre el client i el terapeuta o, per extensió, entre un ésser humà i un altre.

Si el psicoterapetuta pot crear un ambient adequat necessàriament sempre es produirà un creixement. No és només en l’àmbit clínic, sinó que també té influència en l’educació. Els grups de creixement personal són fruit de l’aplicació dels postulats de Rogers, de la salut en situacions grupals.

Rogers afirmava que qualsevol persona, si és capaç de viure amb 3 aptituds bàsiques, té prou per viure:

-   Acceptació incondicional: consisteix en acceptar com a persona al client, independentment del que porti per fer-li la teràpia. Per exemple, es pot acceptar fins i tot que un assassí sigui una persona, encara que no s’estigui d’acord amb el que fa.

-      Comprensió empàtica: intentar entendre l’altra des del seu punt de vista. No significa veure com a propis els sentiments de l’altre, sinó viure uns sentiments que no son propis però que els podem viure perquè entenem a l’altra. Per exemple, quan algú et parla de tristesa, tu connectes amb les teves experiències de tristesa i el pots arribar a entendre, independentment de que les tristeses siguin per coses diferents.

D’aquesta manera es viuen els sentiments de l’altra persona, però sabent que no són teus i s’intenta que ell capti que l’estàs entenent.

-    Autenticitat (congruència/ coherència): Actitud de sentir, pensar i actuar sense contradiccions, transmetent autenticitat i coherència.

Si la persona ens transmet allò que pensa, sent i fa en la mateixa direcció, obtindrem els tres ingredients bàsics per crear les condicions idònies per la persona.

Fer-se més en aquestes aptituds és fer-se més professional. Quan ho analitzes t’adones que darrera de tot això hi ha un gran treball. Si aquestes condicions no es donen, haurem patit situacions de disgust, però si es donen es viuen situacions agradables.

Documental “Pensant en els altres”

A la darrera classe de Fonaments de Psicologia, vam veure un documental titulat “Pensant en els altres”, del programa 60 minuts de TV3. Aquest, és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant un any a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics. 
El reportatge segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. És un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.

Relacionant el vídeo amb els continguts explicats a classe, podem veure un clar lligam amb les tres aptituds de Rogers:

La primera aptitud tracta sobre l’acceptació incondicional, cosa que podem veure amb la gran acceptació que tenen entre ells. Veiem com tots formen part d’un grup d’amics on cadascú és com és  i tots s’avenen amb tots, uns més que d’altres, però poden gaudir d’un gran companyerisme. S’ha de dir, que com a nens que són, hi ha moments de riure’s de l’altre i fer la broma, però per això està el professor i intenta que no hi hagi mal ambient a la classe.

Com a segona aptitud trobem la comprensió empàtica i crec que la més vista o destacada en el documental. Un clar exemple és el del nen que es comporta malament a classe i el professor el castiga sense provar el projecte del rai que han fet entre tots amb esforç i dedicació. Observem una clara actitud d’estimació dels companys cap al nen, ja que tracten de convèncer a Toshiro per que l’aixequi el càstig. Saben que el que ha fet el seu company no està bé, però el projecte l’han fet entre tots i és injust que el castigui sense provar-lo. Finalment, i després d’uns bons arguments, aconsegueixen que el mestre el perdoni i a més que aquest es quedi sorprès i bocabadat amb el comportament dels seus alumnes.

Semblava increïble que tal raonament sortís d’un nen de déu anys i encara menys, que tingués tota la raó del món. No es poden barrejar conceptes, és a dir, no es pot castigar a algú sense fer una cosa que han fet entre tots perquè no només castigues al nen, sinó que també castigues als altres.

Per acabar de mostrar les tres aptituds rogerianes, em queda la d’autenticitat. Aquesta es pot veure a partir que són capaços de comunicar-se correctament, de transmetre els seus sentiments amb autenticitat i sense màscares ni falsedats.

REFLEXIÓ

És un reportatge que el recomano a tothom. Després de veure’l vaig estar uns quinze minuts sense dir ni una sola paraula de tant impactada i sorpresa que hem vaig quedar. No pas perquè fos un documental dur de veure sinó perquè mostra una altra metodologia de portar dins l'aula, una metodologia totalment humanista que es basa en la felicitat, en la capacitat de ser empàtics i solidaris, d'expressar i exterioritzar els sentiments als teus companys, de parlar de temes tabú, com per exemple la mort, amb tota normalitat i compartir la pèrdua d'un ésser estimat amb els altres. La clau d'aquesta aula no és res més que APRENDRE A SER FELIÇ.

Personalment, penso que s’haurien de fer classes d’aquest tipus a totes les escoles. Moltes vegades, només ens remarquen el fet de saber o no saber un temari, de saber escriure, llegir...Evidentment tot això és molt important, però també ho és el fet de ser feliç, de saber conviure en una societat i de poder entendre’ns entre nosaltres.

Una de les activitats que el professor Toshiro els fa fer és escriure cartes sobre algun fet que t’hagi passat i que no et vegis en cor de parlar-ne o de fer-ne referència, d’algun fet dolorós o simplement d’una emoció. Moltes vegades no som capaços d’expressar el que sentim i ens ho anem guardant a dins, sense ser conscients de que això ens farà mal dia a dia. És per això, que si ho escrivim en un paper, potser ens serà més fàcil expressar-ho.

Tot això no ens ve de nou, ni és un descobriment genuí, simplement es tracta de portar-lo a la pràctica i de veure que realment funciona i que a partir d’aquí un se sent molt més bé amb ell mateix i fins i tot amb els altres, creant vincles i formant grans amics.

Voldria remarcar una frase que em va agradar molt i que va dir el mestre, Toshiro Kanamori, d'aquella classe: " Deixa que la gent visqui en el teu cor ". 

Podríem resumir tota la meva reflexió en aquesta frase, ja que penso que ens em de deixar ajudar pels altres i que sols no arribem en lloc. Estem fets per viure acompanyats, amb gent que ens pugui entendre i que estigui al nostre costat a les bones i a les dolentes. Individualment podem fer moltes coses, però quan es tracta de sentiments no hi ha res millor que un altre que t’entengui i et pugui donar la seva opinió.