domingo, 31 de octubre de 2010

PRÀCTICA 2: DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

QUÈ ÉS LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA?
Desenvolupada en la dècada dels 50 pel terapeuta Joseph Wolpe, és un mètode terapèutic basat en principis conductistes i, en particular, en el contracondicionament. La dessensibilització sistemàtica pot resultar especialment adequada pel tractament de les fòbies clàssiques, pors cròniques i reaccions d’ansietat interpersonal. L’objectiu és que el subjecte pugui crear respostes noves i adaptatives a estímuls que abans li provocaven respostes no desitjades. Aquesta teràpia té el gran avantatge de no ser dolorosa.
Els dos principis fonamentals de la dessensibilització sistemàtica són:
1 – Una emoció pot contrarestar una altre emoció.
2 – És possible habituar-se a les situacions amenaçadores.

MARY COVER JONES intro

EL CAS DEL NEN AMB FÒBIA ALS AUTOCARS
Un nen està amb la seva àvia mirant la televisió quan de cop es veu un accident d’un autocar on moren vàries persones. El nen al veure els cadàvers i l’autocar estavellat agafa por, o millor dit, fòbia als autocars.
Els pares del nen volen anar de viatge a Andalusia, però el pare té uns problemes d’esquena i no pot conduir. Es decideixen per agafar l’autocar però el nen no hi vol pujar de cap de les maneres.
La nostra feina és elaborar un procés de dessensibilització sistemàtica per aquest cas perquè el nen pugui perdre la por a pujar a un autocar.

PROCÉS DE DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA
1 – Fer entendre al nen que els autocars no són tan perillosos com semblen.
2 – El nen mira dibuixos animats i contes que tracten sobre autocars. Per exemple aquests:
3 – Li passem pel·lícules amb autocars reals com poden ser els autocars turístics típics de Londres.


4 – Li comprem un autocar de joguina perquè jugui amb ell.
5 – Ensenyem al nen que els seus amics i altres nens de la seva mateixa edat pugen a l’autocar i no els hi passa res.
6 – Seguim l’autocar amb el cotxe una estona i observem el que fa.
7 – Fem que el nen parli amb el conductor de l’autocar perquè agafi confiança amb ell.
8 – El conductor li ensenya l’autocar per dins.
9 – Fem un trajecte curt amb el nen pel barri o el poble on ell viu, acompanyat d’un familiar proper com pot ser l’àvia o els pares.
10 – El viatge amb els pares.




REFELXIÓ
Primerament, ens vam plantejar de triar el cas del nen amb fòbia als autocars, perquè  vam considerar que hi ha menys probabilitats que un autocar s’estampi a que una abella torni a picar a la nena. En aquest segon cas estem parlant d’un dany físic, d’una picada a la mà, mentre que el primer tan sols es tracta d’una fòbia a allò que ha vist, però no ho ha viscut. Amb això ens adonem que hi ha moltes fòbies diferents i que cadascú les viu i les pateix d’una manera diferents als altres.

Un cop triat el tema, em començat a elaborar una teràpia de dessensibilització sistemàtica. Aquí havíem de tenir molt clara la situació del nen, no només havíem de saber l’edat, sinó també tot allò que l’envoltava, com amics, joguines, pares... No farem el mateix procediment amb un nen de 7 anys que amb un adult. Per això hem intentat posar a l’abast elements propers al nen, com la llegida de contes, jugar amb autobusos de joguina, veure pel·lícules... tot perquè el nen se senti agust i en un ambient còmode com per afrontar aquesta fòbia.

La teràpia l’hem estructurat en 10 passos però si la portéssim a la pràctica potser ens caldrien més o menys passos, depenent del nen i la seva evolució. No és fàcil posar-se en el lloc de l’altre i intentar treure aquesta fòbia ja que no sap com el nen reaccionarà a aquesta situació.

Finalment, podem dir que la dessensibilització pot ser un mètode afectiu. Amb els nostres coneixements encara no podem dir gaires coses, però penso que si no es fa un bon tractament podríem agreujar la fòbia i encara seria pitjor pel nen. En tot cas em de ser conscients del que fem i intentar el millor per a tothom. Es tracta d’una teràpia que no és dolorosa pel pacient, simplement s’ha de portar a terme amb uns bons coneixements i de la millor manera possible.

Aquesta pràctica l’he fet amb l’Alba Vàzquez i en Víctor Valenzuela






domingo, 17 de octubre de 2010

LA INTROSPECCIÓ

La introspecció (del llatí introspicere, observar interiorment) té com a fonament la capacitat reflexiva que la ment posseeix de referir-se o ser conscient de forma immediata dels seus propis estats. Aquesta introspecció pot ser un coneixement de les vivències passades, de les presents i també d’una certa credibilitat en el futur, com podria ser el fet de pensar en el sopar que faré o la roba que em posaré més tard. Aquest coneixement ha de ser referit als estats mentals  del propi individu i a més, no pot ser indirecte, sinó immediat.

PRÀCTICA
Durant la classe de Foaments de Psicobiologia el professor Ernest Luz ens ha fet fer una pràctica sobre la introspecció. Aquesta consistia en observar durant 10 minuts els nostres pensaments. Havíem d’intentar captar tot el que se’ns passava pel cap, allò que imaginàvem o veiem, sentíem, recordàvem...
En un primer moment em va resultar molt difícil. Només pensava en si estaria fen bé la pràctica i en com volia el professor que la féssim. Però això només van ser els primers minuts, de mica en mica vaig començar a pensar en un tema, seguit d’un altre, barrejant coses del passat amb el present, fent una muntanya d’esdeveniments futurs, etc. De cop em vaig adonar que, al tenir els ulls tancats, m’estava adormint. Va ser després quan em vaig començar a capficar i a dir-me a mi mateixa que no m’adormís. Només van ser uns segons, però quest fet va fer despertar-me i deixar de banda totes les pel·lícules que m’estava imaginant. Als pocs segons de tornar a agafar el fil, ja havien passat els 10 minuts. La pràctica va acabar i nosaltres vam haver de recordar tot allò que vam observar. La veritat és que jo també tenia curiositat per saber què és el que havien observat els altres i si realment havia fet bé l’exercici o no.

CONCLUSIONS
Un cop feta l’observació dels meus propis pensaments, m’he adonat que la ment mai està en blanc, que sempre pensem en alguna cosa per molt insignificant que sigui. La majoria dels meus pensaments es troben en imatges i en situacions tan del passat com del present i del futur. Tenim una gran capacitat per imaginar i recordar, i també, per passar d’un tema a un altre sense que tinguin res a veure. Puc estar recordant el viatge que vaig fer a segon de batxillerat i de cop, em ve al cap que haig de comprar el sopar per aquesta nit. És impressionant  el fet de navegar i cercar per aquest medi.
També haig de dir que un soroll, per molt petit que sigui, també et fa perdre el fil de les coses, al igual que si tens els ulls tancats i els obres. Només de veure el què esta passant els pensaments es modifiquen i se’n van per un altre cantó. És per això que per fer aquesta pràctica, almenys per a mi, era molt important estar en absolut silenci, amb els ulls ben tancats i molt concentrada.
En definitiva, he observat que la ment no té límits i que ens és molt fàcil vagar en els nostres pensaments, ja sigui en forma de paraules, amb imatges o seguint la lletra d’una cançó.